(Puedes acceder al texto en castellano en versión PDF para descargar haciendo clic aquí)
Actualment, i seguint la normativa vigent, els ciclistes deuen anar exclusivament pel carril bici o per la carretera. Açò planteja una serie de problemes, i és que el carril bici és extremadament deficitari. Està completament inconex, desapareix de colp, fa voltes enormes, no és respectat pels peatons, sol estar colocat just al costat dels vehículs aparcats (fet que provoca molts accidents al obrir-se portes de colp i estampant-se els ciclistes contra estes), moltes vegades és massa estret, etc.
Actualment, i seguint la normativa vigent, els ciclistes deuen anar exclusivament pel carril bici o per la carretera. Açò planteja una serie de problemes, i és que el carril bici és extremadament deficitari. Està completament inconex, desapareix de colp, fa voltes enormes, no és respectat pels peatons, sol estar colocat just al costat dels vehículs aparcats (fet que provoca molts accidents al obrir-se portes de colp i estampant-se els ciclistes contra estes), moltes vegades és massa estret, etc.
Si parlem de la carretera no tenim pocs problemes tampoc. Una bicicleta, que funciona sense cap motor, que la velocitat que pot alcançar és molt reduïda en comparació a la resta del tràfic (i que depén de la capacitat de la persona), que no necessita cap examen, edat mínima o requisit en general per a poder ser conduïda... No pot enfrontar-se en igualtat de condicions al tràfic per carretera. Per a començar, una bicicleta no ocupa pràcticament res del carril pel que va, això sumat a que frena als automòvils que vagen darrere provoca que estos, per regla general, tracten d'avançar-les passant molt prop pel seu costat. Més d'una vegada, este fet ha portat a la mort o lesionat a molts ciclistes. Si els ciclistes volen canviar de carril o estan en un encreuament es juguen la vida, perque una bicicleta no té intermitents i en general és poc visible pel reduït volum que té en relació als demés automòvils. Són una continua molèstia per als conductors perque, com hem dit, no poden seguir el ritme del tràfic i entorpixen al mateix... I un bon grapat de problemes més que provoquen esta no siga una bona solució ni per a conductors ni per a ciclistes.
Una opció que prenen molts ciclistes, normalment per por al tràfic massiu de la ciutat, és la d'anar per la vora, sobretot en punts a on la carretera és massa perillosa (avingudes, encreuaments...). No obstant, moltes vegades molesta als peatons (independentment de la velocitat o l'amplària, el simple fet d'anar). Tampoc és massa divertit per als ciclistes, perque tenen que anar més espai, vigilant les entrades i eixides de les cases o comerços per a evitar sorpreses, etc.
En resum, els ciclistes es troben (trobem) davant d'unes possibilitats, de les quals cap s'ajusta a un ciclisme urbà real, segur, saludable ni a la altura de moltes ciutats europees. Per tant, hi ha que trobar una solució real. Un carril bici ben senyalat, conectat i que puga ser usat per a anar a qualsevol punt de la ciutat sense que desaparega ni coses per l'estil. Un carril bici que vaja per la carretera, pero separat dels vehículs a motor, una pacificació del tràfic de la ciutat (que evitaria problemes respiratoris i alèrgies cada vegada més comuns, així com molts accidents mortals), una promoció de l'us de la bicicleta, que cada vegada pren més força entre la gent jove i entre les famílies per ser un transport saludable econòmic i senzill.
Un conjunt de simples canvis que solucionarien els problemes dels cada vegada més ciclistes de la nostra ciutat i que farien d'ella una ciutat més sana i habitable per a tots.
