La tortuga marina mes comu en la conca del Mediterraneu es la tortuga bova (Caretta caretta), un reptil que ha desenrollat una potent mandibula per a alimentarse de crustaceus, peixos i esponjes. El seu nom en Espanya el recibix per la seua costum de prendre el sol en la superficie, quedant tan dormida i estomordida que a sovint es victima d’atropells pels barcos o les seues helices. Ademes, la peixca de palangre en superficie constituïx una de las principals amenaces, seguida de la destruccio de les plages a on coloca els ous o la contaminacio de les aigües.
Les tortugues marines presenten una serie de modificacions en la seua estructura morfologica degut a la seua adaptacio per a la vida marina; principalment destaquen les extremitats en forma de rem rigit en perduda de les articulacions movils (Meylan & Meylan, 2000), la modificacio de les glandules llagrimals (mes grans que el cervell) permitix eliminar l’exces de sals dels fluïts corporals acumulats per l’ingesta d’aigua de mar i una closca hidrodinamica i llaugera, en contraposicio a la closca voltada i resistent de les tortugues terrestres, que servix de defensa front a la mandibula dels depredadors. Ademes, les tortugues marines, a diferencia dels atres reptils, no son ectoderms (que prenen la temperatura del mig), en sentit estricte, degut a que el seu gran tamany els permitix conservar cert calor intern lliberat de l’activitat muscular i adquirir cert grau d’endotermia. De fet, la tortuga llaüt ha desenrollat inclus sistemes de intercanvi d’energia calorifica que li ajuden a conservar millor el calor corporal, lo que li permitix colonisar aigües mes fredes que les demes especies (Ferri, 2001).
Les tortugues marines presenten una serie de modificacions en la seua estructura morfologica degut a la seua adaptacio per a la vida marina; principalment destaquen les extremitats en forma de rem rigit en perduda de les articulacions movils (Meylan & Meylan, 2000), la modificacio de les glandules llagrimals (mes grans que el cervell) permitix eliminar l’exces de sals dels fluïts corporals acumulats per l’ingesta d’aigua de mar i una closca hidrodinamica i llaugera, en contraposicio a la closca voltada i resistent de les tortugues terrestres, que servix de defensa front a la mandibula dels depredadors. Ademes, les tortugues marines, a diferencia dels atres reptils, no son ectoderms (que prenen la temperatura del mig), en sentit estricte, degut a que el seu gran tamany els permitix conservar cert calor intern lliberat de l’activitat muscular i adquirir cert grau d’endotermia. De fet, la tortuga llaüt ha desenrollat inclus sistemes de intercanvi d’energia calorifica que li ajuden a conservar millor el calor corporal, lo que li permitix colonisar aigües mes fredes que les demes especies (Ferri, 2001).
Les tortugues marines representen un antic i singular component de la diversitat biologica mundial. Fins els segles XVIII i XIX presentaven una distribucio pantropical i eren molt abundants, aplegant algunes poblacions a estar formades per millons d’individus (Zwinenberg, 1976). De fet, els primers exploradors i naturalistes es sorprenien de l’elevat numero de eixemplars que aplegaven a les plages per a la posta. Inclus naturalistes de la talla de Charles Darwin parlaren d’est assunt. Al contrari, en l’actualitat, sis de les set tortugues marines estan incloses en el llibre roig d’especies amenasades de l’Unio Internacional per a la Conservacio de la Naturalea (UICN, 2006).
De les set especies de tortugues marines, nomes dos presenten arees de posta en el Mediterraneu, la tortuga verda i la tortuga bova, seguent esta ultima la mes abundant. Degut a complexes migracions que realisa la tortuga bova, en el Mediterraneu Occidental confluïxen individus de per lo manco dos poblacions distintes: uns procedents del Mediterraneu Oriental, en arees de posta localisades en Grecia, Chipre, Turquia, Egipte, Israel, Lhampedusa (Italia), Libia i Tunes, i atres procedents de poblacions de l’Atlantic Occidental, que presenten les seues arees de posta en les plages surorientals d’Estats Units (Florida i Carolina del Sur, principalment) i en el golf de Mexic. Encara que l’aïllament reproductiu entre les dos poblacions no es total, el creuament entre elles pareix ser insignificant. Eixemplars de les dos poblacions es troben en el Mediterraneu Occidental, principalment en el mar Balear, durant tot l’any, encara que son mes abundants en els mesos d’estiu. La majoria d’estos individus son subadults (Chamiñas, 2006). En el segle XIX existia una certa explotacio alimentaria de la tortuga bova al voltant de les Illes Balears, a on eren especialment abundants (González, 1990). Ademes d’est us, en les costes de Malaga, s’utilisava l’oli de tortuga per al tractament de colps i contusions i fins principis dels anys 90 era molt freqüent, entre el peixcadors, vendre a les tendes de regals de Calp i Alacant les closques de les tortugues capturades.
En l’actualitat la tortuga bova es trova en la categoria de “en perill” en el llibre roig d’especies hamenasades de la UICN (2006), i en l’anexe I de la Convencio sobre el Comerç Internacional d’Especies amenasades de Fauna i Flora Silvestres (CITES).
Son moltes les amenaces que patixen les poblacions de tortugues boves a nivel mundial, entre les que destaquen la colisio en embarcacions, les perdudes de plages de posta, el turisme, la contaminacio, el consum de carn i ous, el calfament global i la peixca incidental (González 1990; Hawkes et al., 2007). Estos factors incidixen en un o mes dels estadis de desenroll de les tortugues. Un dels problemes per a la conservacio d’esta especie es que les principals zones de posta s’encontren en costes extremadament turistiques com son, per eixemple, el Mediterraneu Oriental, Florida i el golf de Mexic (González, 1990; Chamiñas, 2006). Aixina, la majoria de les plages no es conserven en el seu estat natural, degut a la construccio de noves infraestructures i a que l’arena es remoguda i netejada per les maquines pesades, que destruïxen els nius o trenquen els ous. Per atra part, el banyistes interferixen en la posta compactant l’arena pel transit de persones i vehiculs i clavant les sombrilles sobre els nius; inclus, la sombra que estes proyecten fa descendir la temperatura de l’arena, alterant l’incubacio natural. Les plages es troben constantment concorregudes dia i nit, produïnt-se una contaminacio acustica i lluminica que altera el comportament de les femelles prenyades. Ademes, el trafic maritim generat pel turisme incrementa la probabilitat de colisio, lo que pot produïr la mort de l’animal o l’amputacio de les seues extremitats (González, 1990).
La contaminacio es atra causa de mortalitat entre les tortugues, ya siga directa o indirecta. Les perdudes d’individus degut a la contaminacio de forma directa es produïxen pel consum de plastics i atres objectes que s’encontren a la deriva, lo que pot ocasionar danys en l’aparat digestiu per una mala digestio o la mort per intoxicacio. Una causa important de morts es deguda a l’ingestio de llinees de peixca o vetes flotants, ya que poden arribar a tancar parts completes de l’intesti produïnt la mort de l’animal (Chamiñas, 2006; WWF, 2003). Els fibropapilomes, una enfermetat causada per herpevirus, retrovirus i papilomavirus, presenten caracteristiques de plaga en l’Atlantic Occidental, i es creu que la seua incidencia es deguda a una inmunodepressio que patixen les tortugues per l’acumulacio de contaminants organoclorats (Mckenzi et al., 1998; Chamiñas, 2006).
Estudis recents indiquen que el calfament global del planeta podria alterar la temperatura de l’arena de la plaja, afectant negativament a les postes de tortugues, en una consegüent reduccio dels naiximents i un fort desequilibri en la proporcio de sexes (Hawkes et., 2007).
Per atra part les arts de peixca com el arrastre de fondo, el palangre de superficie i les xarcies de deriva s’han relacionat en grans mortaldats. Esta ultima es molt perillosa en zones de concentracio de tortugues durant el periodo de latencia hivernal (golf de Gabés, en Tunes o en l’Adriatic Nort). Durant este periodo les tortugues permaneixen durant dies en el fondo mari, entrant en una especie de sopor.
El palangre de superficie es considerat la principal amenaça per a la tortuga bova, fins el punt que s’ha arribat a considerar esta activitat peixquera com incompatible en la conservacio de la especie. El calada de Hawai, per eixemple, s’ha tancat dos vegades el palangre de superficie degut a l’elevat nivell de captura incidental de les tortugues bova. S’ha estimat que entre 60.000 i 80.000 individus de tortuga bova son capturats incidentalment a l’any en el Mediterraneu sur-occidental, lo que a nivell mundial representa el 10% de les captures incidentals de tortuga bova.
Encara que la conservacio de les tortugues es important per si mateixa, les tortugues podrien tindre una funcio important en el control de les plagues de meduses. Ademes, s’ha demostrat que existix una estreta relacio entre la biodiversitat i la produccio dels ecosistemes terrestres i marins; l’aument en el numero d’especies i les seues relacions dins d’un ecosistema aumenta la seua produccio lo qual vol dir que una conservacio adecuada de la biodiversitat dels ecosistemes afavorix a la peixca. Per atra banda, la peixca en palangre de superficie representa una activitat economica important, font de treball i de recursos per a molts pobles de peixcadors, principalment de Murcia i Almeria. La captura no desijada perjudica als interessos dels peixcadors per les perdudes economiques i de temps en la manipulacio i lliberacio de la captura i pels posibles danys fisics que pot ocasionar la manipulacio de l’animal.
Les condicions ambientals, l’epoca de l’any, la quantitat de tortugues en la zona de peixca, el numero d’hams per area, el tipo de encarnada utilisada, la forma i duracio de la calada, l’hora de la virada o l’aplicacio de llums que atrauen als peixos influïxen en la captura de les tortugues. S’han fet estudis experimentals modificant les encarnades (fonamentalment Scomber sp. front a Illex sp.) i utilisant hams circulars. Autors com Read (2007) han observat que l’us d’hams circulars pot reduïr les captures per baix de lo rentable economicament. Atres recomanacions per a reduïr les captures no dirigides de tortuga bova son: i) operar a profunditats a on no abunden les tortugues, ii) utilisar un unic ham escartat per nuc de braçolada, iii) reduïr el temps de la virada a abans del trenc d’alba i iv) no peixcar en zones d’abundancia de tortugues (Gilman et al., 2006). Les recomanacions ii) i ii) han segut seguides tradicionalment per la flota espanyola pero en quant a la peixca de peix espasa, fonamentalment de superficie, no es pot evitar la peixca a poca profunditat i ademes la zona de peixca tradicional, el Mediterraneu sur-occidental, es una zona de concentracio de tortugues. Per atra banda els peixcadors del sector son contraris a canviar i modificar el hams i, en general, a qualsevol modificacio tecnica que perjudique les captures de peix espasa. Recents treballs proponen l’exclusio de la peixca en determinades arees de concentracio de tortugues marines. Ara be, estos treballs no han tingut en conte que les tortugues marines son animals ectotermes, per lo que nomes menjaran quant es donen les condicions idonees (Ferri, 2001); per lo tant, el fet de que les tortugues i el palangre coincidixquen en l’espai i el temps no implica necessariament que es produïxca una captura incidental.
Degut a que les captures incidentals de tortuga bova es produïxen fonamentalment de dia (Baez et al., 2007) y el 65% de les captures incidentals observades es donen a mes de 35 milles nautiques (mn) de la costa estos dos factors podrien ser combinats en una proposta que els contemple de forma conjunta. Es podria recomanar llimitar la peixca de palangre de superficie dirigit al peix espasa durant el periodo estival a la nit, quant es peixque a mes de 35 mn, deguent estar l’aparell a bordo abans del trenc d’alba, mentres que per baix de les 35 mn, no seria necesari aplicar cap criteri d’este tipo. Esta recomanacio no tindria un efecte negatiu sobre el rendiment economic, ya que nomes el 18% dels eixemplars de peix espasa capturats es produïx fora de les 35 mn, lo que supon exactament la mateixa proporcio que esperariem capturar si eixos bols es produïren a menys de 35 mn. Ademes, aproximadament la mitat d’estes captures de peix espasa a mes de 35 mn es produïxen durant la nit. Els costs d’explotacio son superiors quant mes llunt de la costa nos trobem per ser major la despesa en combustible i la manutencio de la tripulacio; per tant esta medida no seria mal acollida pel sector.
Respecte a atres aparells i estrats de flota, es pot recomanar la disminucio de l’esforç sobre la peixca de la tonyina blanca en palangre de superficie, degut a la intensa interaccio negativa que est art presenta sobre les tortugues (Báez, 2008). Encara que es deu tindre en consideracio que, donat els baixos rendiments del peix espasa, la flota es veu obligada a peixcar la tonyina blanca per a evitar perdudes. Per eixemple, en l’any 2006 la tonyina blanca fon la peixca mes important, en vendes que superaren els 120.000 euros mensuals per barco, durant el periodo estival.
La millora en el preus de venda del peix espasa podria, per tant, tindre efectes indirectes beneficiossos per a la tortuga bova. Per a conseguir este resultat es imprescindible que els peixcadors s’involucren mes en la comercialisacio del producte, a traves de les seues diferents organisacions.
Es per tant necesaria l’implicacio del sector i els gestors en mides actives per a compatibilisar la peixca en la conservacio dels grans migradors pelagics.
Autors: José Carlos Báez, Juan Antonio Chamiñas i Raimundo Real
Institut Espanyol d'Oceanografia
0 comentarios:
Publicar un comentario